Peixos autòctons.Quadern de Camp. La Naturalesa a la Meseta de Requena-Utiel

Javier Armero Iranzo La comunitat de peixos autòctons que habiten els rius i embassaments de la Meseta de Requena-Utiel està composta per vuit espècies diferents. Aquestes es distribueixen per aquells biòtops les característiques físiques dels quals, químiques, climàtiques i fins i tot biològiques han sigut seleccionades al llarg de la seua recent història evolutiva.

La presa de Benaixeve suposa un obstacle insalvable per a la ictiofauna del riu Turia
L’ocupació dels diferents llits, o trams dins d’ells, obeeix als requisits de cada espècie, a voltes certament exigents, i que han condicionat la seua distribució actual. No obstant açò, afeccions d’origen humà com l’alteració del règim hídric, la pol·lució de les aigües, la modificació dels hàbitats, l’existència de barreres infranquejables com les preses o els azudes, la competència amb espècies foranes, la contaminació genètica per creuaments amb varietats alóctonas procedents de repoblació, o la sobrepesca han col·locat a la vora de l’extinció a algunes d’elles o han fet minvar considerablement les poblacions d’unes altres.
En aquest Quadern de Camp es presentaran d’una manera escarida les diferents espècies tenint en compte les limitacions d’espai que un article divulgatiu d’aquestes característiques porta amb si. No obstant açò s’intentarà parar esment a les seues característiques morfològiques, les seues maneres de vida i la seua situació actual en la comarca.
No obstant açò i abans de començar amb açò, per a una millor comprensió global de la temàtica es creu convenient aportar alguna idea sobre l’estructura física dels nostres rius, típics representants dels cursos fluvials del vessant mediterrani, i que condicionen la fauna ictiológica que ha arribat ací.
El clima a Requena-Utiel és típicament mediterrani. Es caracteritza per presentar dos períodes en què les precipitacions són normalment més elevades: la primavera i, sobretot, la tardor. Lògicament, aquesta marcada temporalitat té repercussions en el règim hídric dels seus rius i rambles. De fet no són rares les riuades en aquesta última estació. Moltes vegades les inundacions són de tal magnitud que modifiquen notablement la morfologia del propi llit.

I en el costat oposat està l’altra situació; la de les dures sequeres dels mesos estivals que a voltes es perllonguen més de l’esperat i que arriben a deixar als rius sota mínims. Fins i tot, com ocorre en alguna rambla secundària, poden arribar a assecar-se trams sencers temporalment, deixant com a molt alguna poza com reservorio de vida.

La varietat en els jaços fluvials també és un factor fonamental que condiciona la presència de les diferents espècies. Així, hi ha llits o trams amb més o menys disponibilitat de grava o arena o amb major o menor presència de vegetació subaqüàtica, que facilitaran o no les posades i el refugi i alimentació dels alevins. També l’abundància de tollos o recessos pot millorar notablement les densitats numèriques i el refugi en èpoques crítiques d’algunes de les seues espècies.

En qualsevol cas, una òptima diversificació dels microambientes aquàtics dels quals disposa un curs fluvial, o almenys algun sector d’ells, afavoreix una major riquesa en espècies, i facilita la seua preservació en el temps.

Trucha común. Fotografía de Antonio Pradillo

En general, i per la situació geogràfica de la comarca, els rius amb els quals s’explica pertanyen o s’enquadren a la tipologia de llits de curs mitjà. Encara així hi ha zones amb majors pendents relatius, que proporcionen valors més elevats de oxigenación en les seues aigües, i que faciliten l’existència de peixos més habituals en trams de muntanya, de curs més alt o simplement que compten amb ràpids i bona qualitat de les aigües. Serien els casos de la truita comuna, principalment, i del rar barb cua-roja, ambdues espècies de presència molt puntual en l’àmbit del Cabriel; en certs trams per al cas de la truita, o en un dels seus afluents com és el barranc de Hórtola, per al cas del barb.

La truita comuna Salm trutta a Espanya pot arribar a aconseguir talles superiors als 60 cm de longitud, encara que en la nostra comarca és molt rar trobar exemplars que s’acosten a aqueixes mesures. Presenta una librea de coloració variable en la qual apareixen unes característiques taques roges i negres.

Barbo colirrojo. Fotografía de Antonio Pradillo

Es distribueix de manera molt escassa per trams d’aigües ràpides del Cabriel, entre Virolles i La Tornada aproximadament. Se sabia també de la seua existència en la capçalera del riu Reatillo, probablement com a conseqüència d’una antiga introducció, però actualment ja no hi ha.  En el Cabriel la població actual presenta problemes de contaminació genètica per hibridació amb exemplars centreeuropeus repoblats durant molts anys.

El barb cua-roja Barbus haasi és una espècie endèmica espanyola la distribució de la qual se circumscriu al quadrant nord-oriental peninsular. Allí habita els cursos alts dels rius que aboquen a l’Ebre i alguns de menor entitat del vessant mediterrani de Catalunya i la Comunitat Valenciana.

A la Meseta de Requena-Utiel únicament ha pogut ser citat en un únic paratge, el barranc de les Salines de Hórtola; i molt recentment, ja que no va ser fins a 2015 i dónes doncs en 2016 quan personal especialitzat del Centre de Conservació d’Espècies Dulceacuícolas de la Comunitat Valenciana situat en El Palmar (València) i dependent de la Generalitat Valenciana ho va detectar allí. Una grata sorpresa, doncs les seues poblacions conegudes més properes se situen fonamentalment en rius del Racó d’Ademús i de l’interior de la província de Castelló; de fet les seues millors densitats es donen en el riu Villahermosa i en els seus afluents, en la comarca de l’Alt Mijares.

Blenio de río. Fotografía de Antonio Pradillo

Es distingeix del més habitual barb comú per la seua grandària més discreta, ja que no sol arribar als 20 cm; pels seus llavis més gruixuts, especialment l’inferior que compta amb un lòbul mitjà molt desenvolupat; pel clapejat fosc de la seua pell, i sobretot per presentar les aletes inferiors d’una característica tonalitat ataronjada que fins i tot arriba a intensificar en època de cria.

En general, la comunitat de peixos que habiten Requena-Utiel està dominada pels ciprínidos, amb cinc espècies més a part del citat barb cua-roja. Normalment aquest tipus de peixos no habiten rius que sobrepassen els 800 metres d’altitud ni aigües les temperatures mínimes de les quals mitjanes estiguen per sota de la isoterma dels 2ºC.
Així, un d’ells que apareix de manera certament habitual en tots els nostres llits, és el cacho, interessant endemisme espanyol. I entre els barbs apareix ací el mediterrani. Mentre que entre les madrillas tenim dues espècies segons a la conca hidrogràfica al fet que pertanguen: la madrija o madrilla del Turia i la loina o madrilla del Xúquer.
El cacho Squalius valentinus, una altra espècie endèmica de certs rius ibèrics, és un xicotet peix que rarament supera els 20 cm de longitud. De color platejat crida l’atenció que les bases de les seues escates estan tenyides de negre. La boca és pràcticament terminal i presenta una posició súpera el que denota una alimentació en superfície, principalment de xicotets artròpodes.

És una espècie molt adaptable ja que aconsegueix viure en microambientes molt variats. Per açò mateix a Requena-Utiel és una espècie certament comuna i habitual en tots els seus llits. Així se li troba per tot el Cabriel i per gran part del Magre, des dels voltants mateixos de Caudete de las Fuentes fins a diferents localitats de la serra de la Herrada i Martés, passant per diverses localitats de la Vega de Requena. També apareix per diversos sectors del Reatillo i del Regajo.

El barb mediterrani Luciobarbus guiraonis, per la seua banda, està entre les espècies millor conegudes pel paisanaje local. La seua gran grandària, que pot superar fins i tot el mig metre de longitud, i que contrasta amb un cap relativament xicotet i dotada de quatre conspícuos barbillones, li confereix un aspecte característic i inconfusible.

Com el cacho, es distribueix molt bé per tots els rius del nostre entorn arribant a ser comú en moltes localitats, encara que convé ressaltar que la seua tendència sembla regressiva en unes altres. És una espècie d’hàbits principalment bentónicos ja que s’alimenta d’invertebrats que cerca activament pel fons dels llits. Igual que altres peixos ja citats, el barb mediterrani també és una espècie de distribució restringida a certs rius peninsulars; una altra espècie endèmica més. En concret es localitza en aquells cursos fluvials del vessant mediterrani al sud de l’Ebre fins al Vinalopó, encara que també se li ha citat en alguns llits tributaris de l’alt Guadiana.

La madrija Parachondrostoma turiense es localitza en dos llits tributaris del riu Turia: el Regajo i el Reatillo. En realitat es tracta d’un altre valuós endemisme ibèric la distribució natural del qual queda restringida a les conques dels rius Turia i Mijares.

És un pececillo del que la majoria d’individus no solen superar els 20 cm de longitud total. Presenta un cos certament allargat, el cap xicotet i la boca característicament situada en la seua part inferior i que li possibilita raspar les algues que queden adherides en substrats rocosos.

Pot viure en qualsevol tipus d’aigües, fins i tot remansadas, però en època de cria cerca aigües corrents i alguna cosa ràpides amb jaços en els quals abunden les graves per a fresar.

Però és una altra madrilla, la loina Parachondrostoma arrigonis, la que té una major importància per estar les seues escasses poblacions en greu risc de desaparició. De fet es tracta d’un endemisme exclusiu de la conca hidrogràfica del Xúquer i en l’actualitat amb prou faenes explica a nivell mundial amb uns pocs nuclis poblacionals principalment en el riu Cabriel al seu pas per la nostra comarca, però també en algun  llit tributari del Xúquer com el barranc del Naixement a Millars o cert sector del tram mitjà del riu Magre al seu pas per Montroi o Torís, per exemple.

Les raons que li han portat a aqueixa alarmant situació semblen residir en dos factors fonamentals. D’una banda per la introducció d’espècies foranes, com per exemple la voga del Tajo Chondrostoma polypelis, la competència del qual amb la loina l’ha fet desparecer d’àmplies zones de Castella-la Manxa. Afortunadament aquesta espècie no s’ha localitzat en l’àmbit valencià.

L’altre factor que l’ha hagut d’afectar negativament és la regulació de les aigües del Xúquer i del Cabriel pels desembalses, per exemple els que es donen en Contreras. Aquests fan oscil·lar bruscament el cabal natural dels rius i han d’influir negativament tant en les seues fonts d’aliment com en el seu procés reproductor, en impedir els seus desplaçaments cap a les zones adequades de freza o en eliminar les seues posades directament. En aquest sentit cal destacar el paper que fan les rambles limítrofes, com Caballero, en servir de refugi vital davant aqueixes exagerades crescudes d’aigua durant setmanes senceres.

I ja pertanyents a altres dues famílies taxonómicas molt diferents apareixen dues espècies de peixos de morfologia i hàbits realment peculiars. En concret, i restringit al Cabriel, es compta amb un representant d’aigües continentals de la família dels blénidos, com és el frare. Cal recordar que aquesta família té molta varietat en aigües marines d’on té el seu origen evolutiu.
Del frare Salaria fluviatilis moltes coses criden l’atenció. Per exemple destaca el seu cos allargat i freturós d’escates, en el qual sobreix un cap robust, la qual cosa li dóna un aspecte certament curiós. És realment un animal xicotet perquè la seua longitud màxima és d’amb prou faenes 15 cm encara que en la majoria de casos ni tan sols arriba als deu.

La coloració és variable encara que en la majoria de vegades es distingeix molt bé un patró de bandes fosques transversals. Els mascles presenten una espècie de casc que en època de zel és molt evident  i els confereix un aspecte per descomptat inconfusible.
Té hàbits bentónicos pel que freqüenta els fons pedregosos del Cabriel. Allí, a l’empara de les pedres del fons, diposita la seua posada i és el mascle el que cuida d’ella. Realment interessant, per descomptat.

A nivell nacional les seues poblacions estan en declivi, encara que sembla que en el Cabriel els seus efectius numèrics semblen mantenir-se malgrat una excessiva cohorte d’espècies invasores que amenacen la seua posició. La seua qualificació com a Vulnerable en el Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades li confereix una importància relativa en el conjunt de peixos valencians. Es recomana, per tant, que es prioritze en el seu seguiment científic per part de l’administració valenciana competent per a actuar de la manera més ràpida i eficaç possible davant qualsevol eventual canvi que puga comprometre la seua situació actual.

Anguiles

L’altre peix és l’anguila, circumscrit no solament al Cabriel sinó també al Magre i al Reatillo. Habita principalment trams d’aigües remansadas en els quals agrada situar-se en zones vegetadas de les ribes i prop del fons.

L’anguila és una espècie catadroma. Açò significa que realitza espectaculars migracions entre les aigües continentals i les oceàniques en determinats moments del seu complicat cicle biològic; o almenys ho feia abans que els nostres rius estigueren interromputs amb massa enginys hidràulics que li restringeixen totalment els seus moviments. En concret la seua reproducció es dóna en el mar dels Sargassos a grans profunditats. Després del naixement, les larves emprendran un llarg viatge ajudat pels corrents, especialment la del Golf, que els portarà fins a les costes europees i nord-africanes. En aqueix trajecte poden invertir diversos anys, de tal manera que quan arriben als nostres estuaris i desembocadures la larva adquireix ja l’aspecte cilíndric de l’angula.

Actualment i a causa d’aqueixa impossibilitat de remuntar els rius per l’existència de preses que els tallen el pas, els exemplars d’anguila Anguilla anguilla que habiten la comarca procedeixen de soltes a partir d’angules capturades en les desembocadures dels rius i que la Generalitat Valenciana venia fent des de fa anys a partir del Centre de Cultiu de Peixos d’Aigües Temperades situat a Polinyà del Xúquer. En l’actualitat la solta se segueix fent, però la Piscifactoria de Toixa.

La seua identificació en el mitjà natural no ofereix cap dubte en presentar una constitució morfològica, allargada i de secció cilíndrica, que més recorda a un ofidi que a un peix. Presenten a més una única aleta que li recorre el cos longitudinalment en haver-se fusionat l’aleta dorsal amb la cabal i l’anal.

De grandària mitjana a gran, supera fàcilment el metre de longitud i fins i tot alguns exemplars s’acosten al metre i mitjà i fins als sis quilograms de pes. La seua coloració varia segons els exemplars havent-hi individus més verdosos, marrons, platejats o fins i tot groguencs. Un animal magnífic, per descomptat, que diversifica encara més el valor dels nostres rius i embassaments.
I és que cal reivindicar el paper que els peixos aporten al patrimoni natural de la comarca. Encara que no són moltes espècies, sí són molt interessants per formar part fonamental de les cadenes alimentàries dels mitjans fluvials. A més la proporció d’espècies endèmiques és molt superior a qualsevol altre grup taxonómico animal.

Tenim la sort de comptar amb espècies realment valuoses i úniques no solament a nivell nacional sinó també internacional. Però també una responsabilitat que hem de gestionar amb interès i serietat. I com sempre, la millor manera de promoure la protecció del mitjà natural és primerament conèixer-ho i així valorar-ho en la seua justa mesura.

Una altra vegada més aqueix és l’objectiu de el Quadern de Camp. Esperem que aquest article haja sigut del seu interès i vegen als peixos d’una manera diferent a partir d’ara.

Noticies en Valencià Alacant, València i Castelló Notícies d'actualitat de la Comunitat Valenciana. Notícies, reportatges, vídeos i articles, agenda, festes, receptes de cuina en valencià

Deja un comentario

Leer entrada anterior
El algarrobo, cultiu autòcton i en vies d’extinció

L'únic cultiu veritablement autòcton de la Comunitat Valenciana, que existia fa ja milers d'anys, abans fins i tot que les

Cerrar