La qüestio de l’orige de la llengua valenciana. Utilitat i utilisacio de l’antroponimia. Unes reflexions en veu alta

La qüestio de l’orige de la llengua valenciana. Utilitat i utilisacio de l’antroponimia. Unes reflexions en veu alta

 Per Mª Desamparados Cabanes Pecourt

Universitat de Saragossa

La qüestio de l’orige de la llengua valenciana es un endemic debat obert. La falta de texts concloents que permitixquen inclinar la balança a favor de la valencianitat o catalanitat de la mateixa, fa que siga menester basar els arguments favorables o negatius en el substrat huma. ¿Es la llengua anterior o posterior a la reconquista de Jaume I? En este segon cas: ¿Qui l’importà?

Els estudis existents sobre la repoblacio posterior a la conquista, basats en el conegut Libre del Repartiment, no aporten per al Regne conclusions definitives si les considerem globalment. R. Ferrer en la seua obra Conquista y Repoblación del Reino de Valencia1 oferix un total numeric dels repobladors segons el seu orige —estimat este per les senyes toponimiques que les acompanyen—, en les següents sifres:

ORIGE NUMERO DE REPOBLADORS PERCENTUAL
catalans 1.138 45,26
aragonesos 1.007 40,05
valencians 164 6,52
navarros 82 3,25
ultrapirenaics 70 2,78
castellans 29 1,15
italians 10 0,40
hongaresos 8 0,31
mallorquins 3 0,12
asturians 1 0,04
portuguesos 1 0,04
vascs 1 0,04

A una primera ullada pot vore’s que la situacio quedaria en taules, puix la diferencia numerica entre catalans i aragonesos es minima; si sumarem als primers els ultrapirenaics i mallorquins hauria que sumar igualment navarros i castellans als aragonesos, lo que tampoc resol el tema; tot aço sense oblidar la presencia d’un 6,52% d’un hipotetic orige valencià i, sobre tot, l’existencia, al marge de les sifres anteriorment expostes, d’un total de 2.657 individus d’orige no identificat que representen el 51,38% del total de repobladors sobre els que s’opera.

En quant als estudis sobre la ciutat de Valencia, els resultats alcançats d’acort en les pautes marcades per la propia font i fins ara no discutits en testimonis documentals sobre la repoblacio efectiva en 1239, ya nos donen una supremacía aragonesa sobre repobladors catalans en la possessio d’immobles intramurs de la capital valentina2. I lo mateix ocorre si, com en el cas de l’ambit regnicola, s’utilisa el llinage de carácter toponimic per a detectar els possibles origens dels repobladors3, inclus quan en este cas els toponims ilerdencs han segut contabilisats segons l’actual consideracio geografica, proporcionant els següents percentuals:

Arago 46,01%
Catalunya (inclosa Lleida) 32,57%
Corona de Castella 6,46%
Navarra 6,34%
Restant 8,62%

No obstant hem d’advertir que tots estos resultats seguixen sent parcials, puix en el primer cas —el dels immobles— se desconeixia l’orige de huitcents habitants, i en est ultim nomes s’han tret percentages sobre llinages toponimics.

Mes a pesar de la parcialitat, la gran massa pobladora catalaparlant, capaç de dotar d’una nova llengua a un Regne nou, seguix estant absent, mentres est ultim, pareix ser, ya s’expressava en llengua romanç de forma majoritaria en quant a penes havia transcorregut un quart de sigle des de la seua formacio4.

Aixina les coses, en l’ultim trimestre de l’any 1999 va vore la llum una obra titulada Els fundadors del Regne de Valencia5, en la qual el seu autor pretenia tancar definitivament el tema llingüistic utilisant com a metodo d’investigacio l’antroponimic, es dir, identificant els origens de les persones a través dels seus noms i llinages.

Caracterisa l’obra una ampliacio del tracto cronologic a estudiar (des de la conquista fins a finals del sigle XIV) i, conseqüentment, de la nomina dels repobladors (mes de 40.000 noms) a fi de conseguir un major espectre estadistic. Llistes fiscals i documents de tot tipo han segut buidats per a, d’eixa manera, replegar i coneixer els noms del major numero possible de repobladors de la capital i comarques valencianes, lo que, segons diu l’autor, no reflectix el Libre del Repartiment i basa l’afirmacio respecte a l’escassea d’informacio d’esta font no a soles en la pobrea numerica —poc mes de 3.000 noms— sino, sobre tot, en que estos tres millars unicament son index d’un boti de guerra i no d’una repoblacio efectiva, ni tan sols en el primer moment.

Deixant de costat esta ultima apreciacio repobladora, molt discutible, passem a considerar el metodo utilisat per a la total resolucio de l’assunt llingüistic, sempre basat en el component huma a partir de la repoblacio jaumina.

Este metodo d’investigacio, com ades s’ha dit, es l’antroponimic o identificacio dels origens de les persones a partir del seu nom i llinage.

Com previament a la fase d’analisis i acarament dels noms dels repobladors del nou Regne era precis establir els models antroponimics diferenciats de les entitats geografiques presents en la repoblacio, que permeteren realisar dita faena en garanties, s’han arreplegat i estudiat totes les conclosions antroponimiques existents sobre Catalunya, Arago, Occitania i Navarra dels sigles XIII i XIV, i unes primeres conclusions de carácter general resumixen que en Catalunya (encara que en estos —moments no existira com a tal unitat) existia una gran homogeneïtat de l’antroponimia migeval, mentres Arago oferia dos models diferents, segons se tractara de la zona de Jaca i Alt Arago, en alt component occita, o de lo restant del territori, Vall de l’Ebre i Terol, similar al model castella.

Es curios observar com actualment se parla cada vegada mes per part dels estudiosos del tema valencià de l’influencia occitana en Arago; i inclus se li concedix una major atencio i es sobrevalora l’importancia de la repoblacio oscenca front a la saragossana i terolenca en Valencia lo que, per atra banda, no es del tot exacte. En realitat se tracta de carregar l’accent en l’influix que l’Alt Arago pogue tindre en la repoblacio valenciana, unicament perque la seua parla resulta distinta a la castellana, sense tindre en conte que tambe en qüestio de llengües s’ha de saber distinguir entre identitat i unitat. Aixina puix, ademes de lo discutible de l’influencia occitana en el valor predominant que intenten concedir-li, el fet de que la repoblacio oscenca fora majoritaria en Valencia no inclinaria la balança llingüistica a favor de Catalunya, ya que es tractava de dos territoris politics i culturals diferents, les llengües dels quals, derivades del llati, caminaven paralelament. Per tant lo unic que es podria deduir, com de fet ya s’ha insinuat alguna vegada6, es, que si el romanç valencià fon de «importacio», en ell tingue mes que vore la repoblacio aragonesa que la catalana. I lo mateix es aplicable als territoris ultrapirenaics, en llengua propia, dels quals el senyoriu real de Montpeller fon el principal protagoniste en la conquista i repoblacio valenciana. Encara que, clar està, l’autor de Els fundadors del Regne de Valencia tanca la qüestio suponent una parla catalana nort-occidental des de la Ribagorça, Llitera i Baix Cinca fins a la vila de Monço; un aragones o aragones-occita en el restant Pirineu aragones, i deixa al castella senyorejant lo que queda d’Arago: Saragossa, Vall de l’Ebre i Terol. Ben cert es que quan li interessa sorgix una pretesa i no provada influencia occitana en terres de Daroca que justifica la presencia de llinages no habituals en terres aragoneses7.

Insistentment l’autor expon que s’ha de considerar les poblacions que foren, encara que hui no existixquen (i viceversa, existixen pero no foren) i davall de quin domini. No obstant no te present en les seues apreciacions que, si be algunes d’estes terres anaren canviant de senyor i pogueren estar someses a influencies diverses, moltes d’elles foren musulmanes fins a finals del XI i començ del XII, i que fins a mitant de dit sigle Lleida, que actuava com a falca entre els comtats catalans i Arago, no fon cristiana i quan ho fon s’englobà en l’orbita aragonesa. I tampoc repara, dins de tota esta geografia migeval canviant, que les terres frontereres en Valencia, actualment catalanes, eren aragoneses.

Pero, tornat de nou al metodo antroponimic, despres dels oportuns estudis i replega de senyes, els mecanismes de diferenciacio establits per a l’acarament son els llinages, distinguint entre ells els de carácter toponimic, els derivats de noms propis, els alusius a mig físic i fenomens de la naturalea, els patronimics i la seua freqüencia, els professionals i, finalment, la llengua que adopten els malnoms; encara que est ultim criteri —el de la llengua— tambe es aplicat als oficis i inclus a la toponimia com podra vore’s. Tot lo dit fins ara, molt correcte en l’establiment d’un metodo d’investigacio, conformaria i confirmaria lo dit en el titul sobre la «utilitat de l’antroponimia»; ya que tots o almenys alguns d’estos criteris tenen en orige esta interpretacio. Pero en el llibre que estem comentant, la «utilitat» de antroponimia ha segut transformada en una «utilisacio» de la mateixa al propiciar conclusions unidireccionals partint de premises erronees.

Per lo que respecta a les aludides conclusions partidistes, facilment pot apreciar-se en les generals acostades a l’estudiar cada poblacio, el decantament de l’autor per l’interpretacio que mes s’ajusta al fi buscat; ya que, en uns casos, desconeix possibles llectures alternatives manco favorables, i, en atres, adopta solucions falses o equivocades que pretenen el mateix proposit. Eixemples del primer cas —llectures alternatives— els trobem en numerosos llinages toponimics en doble solucio, com «Aguilo», que pot referir-se al de la Conca de Barberà, pero tambe a «Aguilón», llogaret de Daroca, en Saragossa. Vorem en acabant multiplicar-se els eixemples. I del segon cas, son eixemple l’identificacio, entre atres, dels llinages Alemany i Llombart en Catalunya, quan d’una primera ullada s’advertix que es tracta d’un gentilici referit a Alemania i d’atre que aludix a una regio italiana. En quant a lo que es referix a les premises previes de les quals partix l’investigacio i que hem classificat com a erronees, en primer lloc s’ha de tornar a recalcar que el valor interpretatiu que es dona als llinages unicament es valit en els seus origens, ya que despres d’una/es generacio/ns dita interpretacio deixa de tindre seguritat sancera. I que en el cas d’estudiar una determinada poblacio en el trascorrer del temps, com es lo que aci es fa per a tot lo Regne, unicament hauriem de fixar-nos en les variables, en els llinages que es renoven, puix els que es mantenen ya no son indicatius al tractar-se de successors dels primers; segones i terceres generacions presumiblement naixcudes ya en terres valencianes i per tant d’est orige.

Pero, ademes, en certa freqüencia pot trobar-se que un individu en llinage toponimic procedix d’un atre lloc diferent i a vegades molt lluntà del primer. I eixemples clarissims d’aço se’n poden trobar, per citar fonts coetanees i referides al periodo estudiat, en el «Repartiment del Regne de Valencia»8 a on, sobre tot en el primer registre, abunden. Aixina pot llegir-se: «Guillelmus d’Ager, Dertuse» (I-85); «R. de Fraga, Dertuse» (I-94); «I. de Mora, Dertuse» (1-96); «R. de Luch, Cesarauguste» (I-104); «Berengarius de Montpao, dertusensis» (I-142); «P. d’Exea, Dertuse» (I-190); «P. de Balaguer, dertusensis» (III-2240), etc.; i tambe en els «Avehinaments»9, com es el cas de «Johan de Calahorra, pastor, natural d’Albarrazi» (ass. 449); «Johan d’Andosella, laurador, natural de Foyos» (ass. 924); «Ponç de Bruscha, natural de Castello» (ass. 1398); «Johan de Clavilles, perayre, natural de Luna» (ass. 1385); «Bernat d’Albesa, notari, natural d’Alacant» (ass. 1261), «Johan de Montalbà, laurador, natural d’Andilla» (ass. 1246), etc.

Per tant el credit que devem de donar al metodo antroponimic d’una determinada poblacio ha de refermar-se, a un temps, en atres variants per a que siguen minimament segures o correctes les seues conclusions10.

De igual modo no s’ha d’oblidar, centrant-nos ya en la nomina presentada en el llibre de referencia, que els arguments decisius per a contabilisar l’orige a favor de la tesis catalana o aragonesa se sostenen unicament en les grafies documentals i en la seua forma d’expressio llingüistica, ya que utilisa no a soles el llenguage dels malnoms com a mecanisme de diferenciacio sino tota expressio valencianisada com l’ofici o la toponimia. Pero, com de tots es sabut, els escrivans dels documents oficials —i els aci utilisats ho son en una majoria— acostumaven a actualisar les denominacions personals i procedencies a la seua propia realitat llingüistica o a la del seu entorn, sometent-les a un proces de valencianisacio o de castellanisacio en independencia de la forma primitiva que aquelles tingueren, per lo que les aci aparegudes carixen de base ferma per a sostindre l’identificacio.

Lo anteriorment dit es facilment comprovable en les mateixes fonts ades citades. En el «Repartiment», un mateix nom mostra dos grafies diferents segons la naturalea del seu autor material, «Pedrolo/Pedruelo» (III-122 i 2514); «Martin Gil/Marti Gil» (I-406 / III-771); o segons la traduccio que l’escriva feu del nom llati. Est ultim cas es el de major freqüencia puix el text es fonamentalment llati. Aixina, per eixemple: «Andreas Bonanatus/Andreu Bonanat (I-1567/111-2980); «Martinus de Sadava/Marti de Sadava» (I-410/III-1582); «Martinus de Montalba/Marti de Montalban» (I-141/III-2379), etc. En quant als assentaments de nous veïns de la ciutat de Valencia, en ells encara son mes numerosos els eixemples i els posseim ya des del sigle XIV. Una persona naixcuda en Albarraci rep el nom de «Matheu» (ass. 200), o du per llinage «Lorenç» (ass. 205); a una de Villel li diuen «Arnau» (ass. 275); a un oriunt de Cordova se’l ressenya com a «Anthoni» (ass. 349); un atre d’Aliaga es citat com a «Berthomeu» i el seu ofici es el de «laurador» (ass. 1273). I aixina es multipliquen les cites.

Potser se podria argumentar en contra de tots estos testimonis la possibilitat de que tots o almenys alguns d’ells ya reberen eixa denominacio en el seu lloc d’orige per alguna causa justificada, pero aixo tampoc seria sempre aixina donat que en els llibres de «Avehinaments», a on, a la vegada que l’assentament del nou veï, a voltes s’inserta o copia la carta de desaveïnament del consell de procedencia, pot apreciar-se en estes ultimes la transformacio antroponimica patida. Eixe es el cas, entre atres molts que podrien aduir-se, de «Nicolay de la Cruce», italia de Mila, que es aveïnat com a «Nicolau de la Creu»11; el de «Sthevan Vicent, vezino del lugar de Ruvielos» que es traduix per «Estheve Vicent, mercader, natural del loch de Rubiols»12; el de «Gil de Rusquas, flacadero» assentat com a «Gil de Ruescas, flacader, natural de Tramacastiel»13; o el d’un antic veï de Requena, «Pero Gomes», anotat com a «Pere Gomic»14.

Per cert i abans d’acabar en els «avehinaments», no deixa de resultar significatiu que davant la gran dificultat existent per a coneixer el nom dels veïns de la ciutat de Valencia, puix estaven exents del pagament de l’impost fiscal conegut com a «morabati», no se hagen considerat els aveïnaments relatius al periodo cronologic del regnat de Joan I15 i els de la primera mitat del sigle XV16, els dos publicats en la totalitat en anterioritat a l’obra citada; o s’hagen buidat directament de les corresponents fonts municipals originals, a l’igual que s’ha realisat en les llistes fiscals del morabati. La mostra haguera segut tant o mes significativa que llista d’oficials municipals obtinguda dels «Manuals de Consells», puix ademes de mostrar llinages de tot tipo poden indicar l’orige o procedencia de l’aveïnat. Potser siga aço ultim lo que ha fet rebujar esta font, l’estudi de la qual contradiu en els resultats els conseguits en el llibre ara i aci comentat.

Recapitulant, puix, tot lo fins ara expost sobre les hipotetiques mutacions a experimentar per l’antroponimia, se pot concloure que una majoria dels llinages patronimics i toponimics, dels referits a objectes, al mig fisic i als fenomens naturals, aixina com dels professionals i malnoms que aci s’han replegat, han pogut patir modificacions. Per tant, per a fer qualsevol especulacio respecte al seu orige catala, aragones o de qualsevol atra procedencia, sera menester prendre tot tipo de precaucions al no ser fiable l’element antroponimic com a unic testimoni. Com ades quedà dit, nomes pot donar-se-li relatiu credit quan se conta en algun atre soport o quan el mateix no en te sino una unica llectura i aço en salvetats.

Aixina puix, una vegada depurat el metodo antroponimic, o lo que es lo mateix, eliminat el valor dogmatic donat a la valencianisacio dels llinages —i aço inclou igualment a la toponimia—, ¿quines conclusions se traurien si tornarem a enqüestar a algunes de les poblacions caracterisades pel seu alt index de «catalaparlants», si li apliquem esta nova concepcio del metodo antroponimic i, ademes, diem a cada provincia pel seu nom, sense adoptar l’eufemisme comarcal que emmaixquera un gran numero de llinages oscencs baix el pretext de que en gran part de la seua geografia, com ades quedà dit, se parlava «catala»?

Triem com a eixemple representatiu un lloc de la zona nort, la de Sant Mateu, mes prop de la costa que de la frontera aragonesa, i en la que l’autor ha obtes en tots els periodos estudiats u dels majors indexs de repoblacio catalana.

Escomencem el nostre examen en el periodo 1240-1280, primer dels observats, i per al qual s’han apreciat els següents resultats: un 92% de catalaparlants; cap castellaparlant; un 6% de llinages que poden ser indistintament d’un o atre orige, i un 2% d’occitans. Es tendenciosa fins a la forma d’exposicio. No es pot parlar de «catalaparlants» sino d’una antroponimia que revela un orige catala. La nomina poblacional la constituixen norantanou persones i en la primera valoracio, a la que es referixen les sifres donades, s’ha trobat un terç de llinages toponimics, tots de pobles catalans; dos occitans (Narbona, Llemosi), i un de dubtos (Sant Mateu). Estos llinages son: Aguilo, Albesa (2), Albiol, Anglesola/Angularia/Angela (3), Balaguer, Barcelona/Barchinona, Bas, Castellnou/Castronovo, Cervoles/Servolas, Despi/Dezpi/Deçpi, Falcs/Falchs/Falcx (2), Fenollosa/Fonollosa, Fontfreda/Fontis Frigide, Fornells/Fornellis (2), Güels/Güellis, Llemosi/Lemosi, Narbones, Oluja/Uluyia/Uluja, Pegueroles/Pegairolas, Pinosa, Poala, Quadres, Sant Matheu/Sancto Matheo, Sant Miquel/Sancto Michaele, Segarra, Siurana, Soler, Viu i Viver.

D’este terç trobat en llinage toponimic —trentaquatre persones en concret— que, com s’ha dit, eren tots catalans, dos occitans i u dubtos, una nova revisio nos permet apreciar, primer, que els llinages dubtosos n’eren dos i no u (Sant Mateu i Viver), senya esta que ya donaria alguna decima al percentage dels castellaparlants. Pero encara n’hi ha mes. Si repassem en ulls mes critics les assignacions geografiques que poden tindre els restants llinages se pot comprovar que Castellnou ademes de catala pot correspondre’s a un lloc de la provincia d’Osca, quina primera mencio coneguda es de 114017; el toponim de Falcs/Falchs/Falcx es homologable al de Fals, igualment en la provincia oscenca, que apareix en la documentacio migeval en grafies varies com Fals, Falçs i Falçs18; Fornells/ Fornellis, en la primera de dites formes —Fornells— se cita en 110119 referit al lloc de Fornillos, en Osca; Güells/Güellis podria correspondre’s en el toponim Güel, en la Ribagorça, provincia d’Osca; i del mateix orige es Viu, quina primera mencio documental coneguda es de 105020 i, inclus, Despi, si el llegim d’Espí, que en son cas pot referir-se a Espín. Tambe existix Fenullosa en Osca, alternativa al toponim Fenollosa aci citat. I tenint en conte que el llenguage no es valit com a mecanisme de diferenciacio, podriem identificar Aguilo en Aguilón, en provincia de Saragossa, i Fontfreda/Fontis Frigide en Fonfría, llogaret de la comunitat de Daroca, provincia de Terol. La major part d’estos toponims s’arrepleguen en les Rationes decimarum Hispaniae manejades per l’autor analisat, encara que, segons pareix, unicament en una direccio. De les trentaquatre referencies, onze han passat a ser hipoteticament de pobles aragonesos; atres quatre (Poala, Pinosa, Quadres i Soler) podrien ser considerades en un atre valor, i la de Sant Miquel seria identificable igualment en numeroses localitats ademes de en les assignades concretament en esta obra. I a totes elles hi hauria d’afegir-ne el gentilici italia Tosca/Toscha.

Els llinages constituits per patronimics sense declinar son considerats casi tots catalans. Se tracta de: Andreu, Avinent, Bonet, Domenech, Esteve, Guitart, Llorenç, Miquel, Mir, Nicolau, Ponç, Renart i Simo. Pero aplicant lo dit sobre la traduccio dels noms d’orige, la conclusio aduida no es valida. En molts d’estos noms pot fer-se una interpretacio de doble direccio catala/aragones (Andreu, Esteve, Lorenç [titular d’Osca], Nicolau); sobre tot en els casos en que apareix la forma llatina (Stephani, Michaelis).

Dels basats en oficis, malnoms i termens referents a mig ambient, dels que l’autor conclou que son igualment catalans de manera homogenea, si restem el valor de la forma llingüistica, que es generalment una traduccio, pot vore’s com dita conclusio no es tan contundent. Els oficis citats son: Escola/Escolani, Ferre, Forner/Fornerio, Mercer/Mercerio, Pintor, Texidor, Vaquer/Vaquerius i Vinader, i excepte Ferre, no n’hi ha base alguna per a l’anterior afirmacio.

En quant als malnoms tampoc se justifiquen i manco sense poder saber si els portaren del seu lloc d’orige o els reberen en Sant Mateu. Se citen els de: Badal, Boix, Bugatell, Carbonell, Claver, Foch Ences, Franch (pot ser gentilici, que en eixe cas no es catala), Gras, Guionench, Labaria, Roig, Tallaferre, Vives i Xaler. I la mateixa falta de fonament se troba en les referencies al mig, entre les que replega: Colom, Olmela, Quadres, Roca, Sauquet i Soler.

De l’observacio de tot lo dit no pareix resultar tan clar aquell 92% triumfant de catalaparlants.

Seguirem aplicant el mateix analisis revisor al següent periodo, 1300-1345, en que s’ha conseguit censar a cent quarantados habitants de la mateixa ciutat del baix maestrat. Els resultats que fins ara s’havien obtes eren els següents: 88% de catalaparlants; 3% de castellaparlants; 7% indistints i un mateix 2% d’occitans.

¿Quines son les caracteristiques d’estes conclusions trobades pel seu autor?

Dels veïns en llinage toponimic, els catalans tornen a predominar, representant el 90%, i els restants son occitans. Dels teoricament formats pel nom del pare, que representen un 15% del total, son catalans el 80%. Els restants —oficis i malnoms— podrien ser de nou totalment de lexic catala. De nou es confon antroponimia i llengua.

Pero, a pesar de lo dit ¿quin es l’estat real de tota eixa antroponimia? Estos son els cinquantados llinages que presenten un element toponimic:

* Abella (3), Anglesola/Angularia (2), Anguera/Angera, Ape/Ape (2), Balaguer/Balagarii (3), Beges/Begues, Bonansa, Cabrera, Capcir, Capella, Cerda/Cerdani (2), Cervera, Claramunt (2), Falcs/Falchs (4), Fenollosa/ Fonollosa (4), Fornells, Manresana, Molinos, Moragues (4), Narbones (5), Prunyonosa, Poal/Pual, Rainer/Rayner/Rahiner, Renau, Salomo/ Salomonis, Sant Miquel/Sancto Michaele, Saranyana, Siurana, Tarragona/Terragona i Vilalta.

De tots ells, se diu que son occitans Ape i Narbones. Cervera te doble assignacio catalana i aragonesa, i lo restant es tot catala davall de denominacions comarcals.

Pero si diem a les provincies pel seu nom i mirem la geografia migeval en mes atencio obtindrem els següents resultats:

Abella es provincia d’Osca, en la Ribagorça, a l’igual que Bonansa i Capella, i en la mateixa provincia se troba Sarinyena, facil d’identificar en el toponim Saranyana aci aparegut; Cervera, ademes d’en Saragossa, tambe se pot trobar poblacio d’este nom en Terol (les dos estan en les «Rationes decimarum»); Falcs ya quedà senyalat ades que existix en Osca en esta mateixa grafia, aixina com Fornells; Molinos existix no a soles en Terol sino tambe en Osca, les dos ya en el sigle XIII21; l’opinio sobre Sant Miquel ya quedà exposta, aixina com l’opcio Fenullosa. I Cerda/Cerdani no te perqué identificar-se en la Cerdanya puix podria igualment referir-se a Cerdán en Saragossa.

Dins d’este llinage geografic s’hauria d’incloure igualment els gentilicis italians Llombart i Tosca, als que mai els dona el valor de procedencia sino que els inclou com a malnoms catalans22.

Els patronimics indeclinats, que mostren un balanç favorable a l’orige catala (80% dels existents), tornen a repetir algunes formes anteriors en alguna de nova. Ne son els de: Albert/Alberti, Arnau/Arnaldi, Avinent, Domenech, Ferrando, Fortuny, Gali/Galini, Gomar, Gonçalbo, Guiot, Guitart, Jover, Miquel/Michaelis, Mir/Miro, Pere/Petri, Sanç i Tomas/ Thomas. D’ells se donen com a aragonesos d’orige els de Ferrando, Fortuny i Gonçalbo, i d’us indistint els de Miquel i Tomas. No obstant deurien d’afegir-se els de Pere (Pedro) i Sanç (Sancho), —i possiblement Domenech, traduccio de Domingo— ya que el factor llingüistic no deu de prendre’s en conte. D’atra banda s’ha de considerar que Albert resulta de la traduccio d’un Humbertus23, lo que no pareix molt catala. I Gali, igual a Galin/Galindo es en estes ultimes formes, onomastica corrent, per eixemple, en la documentacio pinatenca; respecte a Gomar, Guiot i Jover, resulten un punt dubtosos com a derivats de noms, mentres que Oliver —no inclos aci pero present en la mostra utilisada— podria prendre’s com a llinage basat en nom de pica, puix pot vore’s en algunes nomines al costat de llinages com Roldan i Ferragut, potser per influencia del cantar de gesta.

Els oficis els considerem indistints al restar-li valor al lexic, i lo mateix es aplicable als malnoms i llinages referentes al mig fisic.

Finalment, per a l’ultim quart del sigle XIV i primer del XV, tercer periodo aci analisat, ya ha baixat un poc la proporcio. Hi ha un 75% de catalaparlants; un 10% de castellaparlants; el 14% de formes indistintes; mentres els occitans han segut reduits al 1%.

En realitat est es l’unic cas en que nos trobem en la nomina real de la poblacio, a diferencia de totes les anteriors que han segut creades de forma facticia a través de documentacio de l’epoca; pero tambe es veritat que es unica en tota l’extensio de la paraula puix nomes se coneix dita nomina per a l’any 1379 encara que represente a mig sigle (finals del XIV i començament del XV). Vejam els resultats obtinguts en els diferents grups de llinages.

El llistat onomastic ha experimentat un gran increment puix se tracta de huitcents dos noms de veïns en obligacio de pagar l’impost fiscal sobre la renta denominat «morabati».

Els llinages d’orige geografic representen el 37% i oferixen una major gama d’origens encara que seguix predominant el catala en un 79% al costat del 8,7% d’aragonesos. El segon grup, constituit pels llinages formats per noms de pica, representa el 16% del total i entre ells seguixen predominant els catalans, en un 60%, front al 10% estrictament aragonesos o castellans.

En quant als tres grups restants, llinages professionals (10%), referencies al mig fisic (16%) i malnoms, son de nou majoritariament catalans.

Davant de lo expost, repassem de nou tots estos llinages en les noves directrius antroponimiques a vore si es mantenen els resultats. Els llinages toponimics son els següents:

* Abella/Avella (7), Agramunt (2), Aguilo (2), Agullo, Albera, Albero, Albiol (2), Alcobierre/Alcoverre, Alcosser/Alcocer, Alos (3), Ametlla/Ametla, Anglesola, Anyo (3), Apiera, Argiles, Armelles, Aspa (2), Avinyo (3), Balaguer (14), Banyuls/Banyols, Barbera, Begues, Belloch/Bell Lloch (4), Biosca/Bioscha, Bonansa, Bordo, Bruch (3), Buyra (3), Cabrera, Calaceit/Calaceyte, Calders, Calonge, Camaro, Campos/Campas (2), Capafonts/ Capafons (2), Capcir, Carinyena/Caranyena, Castelldasens, Castellnou/Castellnova (3), Castellot, Castellvi, Catala, Celles, Cerda/Cerdana (6), Cervera (2), Claramunt (8), Claravalls/Claravals, Cubells, Daroca/Darocha (3), Despla/Dezpla, Despuig/Dezpuig, Don. Johan, Exea (2), Fenollosa/Fonollosa (6), Ferriols (3), Flanders (2), Fluvia, Fores (2), Fornills, Fresneda, Gargallo (3), Garriga, Gasch/Guasch (2), Gasco (2), Gavalda, Girona (2), Girones (2), Granyana (3), Guardiola, Guimera, Ortoneda/Hortoneda, Igualada/Egualada (2), Liminyana, Llosa/Loça, Llorca/Lorcha, Luna, Massana/Maçana, Malet, Manresa (2), Marça, Marcoval/Marchoval (2), Mata, Millars (2), Miralles (3), Molinos, Monço/Monso (2), Montalar/Muntalar, Montferrer/Monferrer (3), Montfort/Monfort, Montpao/Montpaho, Moragues (3), Narbo/Narbona/Narbones (6), Navarro (5), Olesa (2), Ossona, Pabia (5), Palleja/Pellega, Palleresa, Pessonada/Peçonada, Peralta, Piles (2), Pitarch, Polpis/Polpíç, Preixana/Perexana, Prunyonosa (2), Pual, Puigbriau (3), Pujalt (2), Querol (5), Queros, Rabassa/Rabaça, Rainer/Rayner (4), Ribera (2), Ripoll, Rocafort/Rochafort (2), Rossello/Rosello (2), Rubiols, Sales (2), Salomo/Salamo (3), Sent Johan (2), Sent Just/San Just, Sant Marti/Sent Marti (2), Saragossa/Çaragoça (2), Segarra (3), Segriana, Segura, Ses Corts/Ces Corts, Sigena/Sexena, Siurana (3), Solanes, Soler (3), Subirats/Sobirats, Tapies (2) Tarrago (3), Terçol (2), Tolsa, Torrelles (2), Torrent (3), Urgelles (2), Valles, Valls, Vallporcar (2), Venrella, Verdu (2), Verneta, Vilagrassa (2), Vilanova (5), Vilella (2) i Xerta.

El resultat son doscentes noranta persones en llinages de carácter geografic. Pero ¿quins d’eixos llinages no refermen l’hipotesis de la majoria catalana? Son senyalats com a indefinits per poder correspondre a distintes geografies, sent-ne una l’aragonesa, els de: Cervera, Monfort, Peralta, Segura; son ubicats directament en Arago els toponims: Albero, Alcobierre, Anyo, Armelles, Bordo, Campos, Carinyena24, Castellot, Daroca, Exea, Gargallo, Luna, Molinos, Pitarch, Rubiols, Saragossa i Sigena; son igualment aragonesos, encara que aci es disfrassa el seu orige designant-los per la comarca, els llinages: Abella, Bonansa, Buyra, Calaceit, Camaro, Claravalls, La Fresneda, Monço i Torrent; pero ademes poden ser tambe aragonesos: Agramunt, equivalent a Agramonte, en provincia de Saragossa al peu del Moncayo, mencionat ya en 1147 en la forma «Agremont»25; el ya citat Aguilón; tambe existix un Alcocer en la comunitat de Daroca, hui despoblat, que podria donar nom al toponim que aci apareix; Aspa podria pertocar igualment a Aspe, en Osca; Celles no es el toponim de la nomina sino Les Celles i es referix a Lascellas (Osca), datat ya en 1095 i ostentat per la noblea aragonesa; Fenullosa, ya aduit ades; Marça podria ser equivalent a Marcén en Osca; Mata es un toponim tan freqüent que no pot adjudicar-se a ninguna geografia pero si el llimitem a la dels repobladors tambe podria tractar-se de La Mata de los Olmos en Terol; Ripoll tambe se trobava en Osca, mes que hui siga un despoblat, i la seua primera mencio coneguda es de 109226; els toponims hagiografies son propis de toda la geografia espanyola (es el cas de Sant Johan), pero en el cas de Sant Marti, ya s’apuntà la possibilitat de que es tractara del terolenc; en quant al de Sant Just aci nomenat, podria referir-se a San Juste, en Osca, quina primera mencio coneguda es de 115327; Tolsa, ademes de l’interpretacio occitana podria derivar de Tolosana, en provincia de Saragossa i ya mencionada l’any 983; o en provincia d’Osca en igual denominacio; Torrelles pot ser Torrellas, en Saragossa; Verdu tambe pot referir-se a Berdún (Osca), i el nom de Vilanova està documentat en Osca, en 111628, a l’igual que diversos Villanova en la mateixa provincia. Seguix no incloent Llombart ni Tosca, als que es pot afegir el de Florença.

Resultat de la nova apreciacio es l’aument considerable en el numero dels toponims indefinits si acceptem les possibles llectures, aixina com dels pertanyents a llocs aragonesos, puix no es acceptable incloure com a catalans, pese a la falsa reivindicacio llingüistica, a poblacions com Monço o la terolenca La Fresneda.

Si seguim en l’analisis dels llinages basats en noms de bateig (16%) trobem entre els pobladors de Sant Mateu els de: Andreu, Antoli, Armengol, Arnau, Avinent, Benet, Borras, Cristofol, Daude, Domenech, Dura, Ebri, Folch, Gali, Gilabert, Gostanti, Guerau, Romeu, Sanç, Simo, Sunyer i Vives, considerats com a catalans. Son apreciats com a indistints els de: Bernat Berthomeu, Climent, Esteve, Jacme, Joan, Just, Marti, Ramon, Salvador, Tomas i Vidal; i unicament com a aragonesos estrictes en alguna concessio als castellans —encara que be podria tindre’s igualment en consideracio als navarros— els de Blasco, Diago, Ferrando, Garcia, Pasqual, Rodrigo, Sanxo i Valero. Falten en la llista els llinages Julià, Llacero/Latzero, Llorenç i Miro, estos dos ultims ya presents en etapes anteriors. En quant a Guiot i Jover, en esta ocasio no s’ha considerat oportuna la seu inclusio en el grup.

De tot aço es significatiu destacar les distintes interpretacions que dels llinages se fan en l’obra segons els casos. Per al primer periodo estudiat, Esteve i Miquel eren considerats nomes com a catalans, mentres el seu carácter passa a indistint en els periodos cronologics següents. Vives s’inclou entre els malnoms unes vegades29; en el present cas com a llinage derivat de nom de pica i es catala; mentres en atres ocasions, tambe contat entre els noms de bateig, se li dona una aplicacio ambivalent30.

Del restant de noms, tenint present la casi segura traduccio de la forma original, pot dubtar-se raonablement, almenys, de la catalanitat de: Antoli (Antolín), Benet (Benedicto), Cristofol (Cristobal), Romeu (Ramón) i Sanç (Sancho). Pero, ademes, si tan concloents son els noms, ¿per qué no s’ha aplicat l’estudi als utilisats com a noms de bateig a vore quins eren els resultats, o si podien fer alguna llum en les vacilacions dels llinages? En quant als grups de llinages que falten per analisar —oficis, mig fisic i malnoms— i que han segut declarats com a majoritariament catalans, tornem a insistir en la precaria validea de la forma llingüistica i en la possibilitat de que el renom haja segut adoptat en terres valencianes, lo que no resultaria estrany. Bona mostra d’aço pot donar-nos-la la propia font del «morabati» de Sant Mateu que en la colecta de 1379 aci utilisada per a coneixer els llinages dels pobladores, cita a un tal «Berenguer Boix» que quan torna a apareixer en la següent colecta realisada en 1385 ho fa en renom, «Berenguer Boix, alies Riu de Boix»; i lo mateix li ocorre a «Domingo Febros» (1379) que en 1385 se motejarà «alies Gayo»31. Pero no a soles s’ha de considerar l’aparicio dels renoms; sobre tot s’ha de tindre present que el malnom pot igualment substituir al llinage, ocupant el seu lloc. Aço es lo que ocorre, per eixemple, en la mateixa documentacio de Sant Mateu, en la que «Martí Lopiç, alies Turlo», resident en la zona de San Pere a Bellaguarda, repetix denominacio en 1385, «Martí Lopiç, alies Turlo»32, pero la canvia pel renom en les colectes següents —anys 1415 i 1421—, passant a dir-se unicament «Martí Turlo»33. Estes mutacions poden observar-se igualment en atres fonts documentals i en les d’atres ambits geografics. Finalment, de tot est ultim conjunt de llinages, l’unic subgrup que podria tindre mes validea es el del mig fisic, pero a miges, puix unicament s’accepten com a indistints Torres, Figuera i Vilar. No obstant dels restants34, considerats com a catalans, tambe podrien engrossar el grup ambivalent els de: Abellera, Abello (que apareix com a alies de Abella alguna volta), Costa, Ferreres, Ferrerona, Florença (si no es toponim), Lacuna, Llosa, Monter, Oliver (si no es nom), Roca, Sola, Solana i Solanes; en quant a Muntanyes, Pradelles, Prats, Puig i Serra pot tractar-se de traduccions de paraules molt semblants.

Aixina puix, una vegada conclosa esta chicoteta mostra de lo que pot oferir-nos la revisio de l’obra sancera, no s’extrauen conclusions numeriques ni percentuals —per atra banda evidents— puix serien tan incorrectes com les ara corregides.

Unicament resta per afegir que si dels percentages obtinguts per mig d’un metodo antroponimic inadequadament utilisat no es poden obtindre resultats veraços, tampoc tenen gens de valor qualsevol atre tipo de conclusions, deduides a partir dels primers; conclusions ademes estes ultimes, en les que es seguix abundant en els topics tradicionals, tals com que el patriciat artesanal i mercantil, que es homogeneament d’orige catala, controla el poder politic de la ciutat i Regne de Valencia, donant-li categoria publica i social a la llengua, mentres que els aragonesos constituixen els sectors d’arrail mes recent i de menor pes politic.

Inclus en zones valenciaparlants en les que el propi autor aprecia un equilibri poblacional al començament (cas de Torrent i Moncada) o una majoria (Alzira, Gandia, Albaida), curiosament esta proporcio d’orige s’invertix rapidament en els periodos següents, o existixen forts dubtes de si es tractava de verdaders repobladors o simplement no eren mes que gent de guerra i unicament fea referencia a un boti. Pero estos comentaris ya queden fora dels llimits antroponimics aci proposts i analisats.

En conclusio pot afirmar-se, donat l’escas rigor científic de l’obra analisada que deixa sense valor els seus resultats, que la debatuda qüestio llingüistica de l’orige de la llengua valenciana seguix mantenint-se en el mateix punt que estava abans de l’aparicio de «Els Fundadors del Regne de Valencia»; deixant sense ningun valor l’afirmacio de que es tractava de l’aportacio mes categorica sobre l’orige dels repobladors del Regne de Valencia, en la qual se tancava l’esteril debat arrossegat a lo llarc dels anys.

Sera menester esperar a una nova investigacio per a poder fer realitat eixa mateixa afirmacio.

Descarrega’t l’artícul en versió facsímil punchant l’enllaç.

SUMARI

L’articul revisa les conclusions aportades per l’obra Els fundadors del Regne de Valencia una vegada depurats els principis des dels quals se pot utilisar el metodo antroponimic per a l’obtencio de resultats sobre repoblacio.

SUMMARY

The article revises the conclusions contributed by the work «Els fundadors of the Regne of Valencia» once it is established the principles from those that you can use the method anthroponimic for the obtaining of results on repopulation.

SUMARIO

El artículo revisa las conclusiones aportadas por la obra «Los fundadores del Reino de Valencia» una vez depurador los principios desde los que se puede utilizar el método antroponímico para la obtención de resultades sobre repoblación.

Descriptors: Onomastics; Middle Ages; Valencian Kingdom; Repopulation; Valencian language.


(1) Cfr. Ferrer Navarro, R., Conquista y Repoblación del Reino de Valencia, Valencia 1999, p. 294.

(2) Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., Geografía i Repoblación, Cocentaina, 1998, p. 30, a on, agrupant els consells repobladors segons la geografia politica del moment, els aragonesos posseien un 57,25% de les cases front al 35,36% que tenien els catalans i el 7,39% dels ultrapirenaics. Encara en el cas de que reunirem dits consells segons la geografia politica actual el balanç seria favorable a Arago pero minimament (48,82% front a un 44,02% catala). No obstant en este cas concret, a l’igual que ocorria en l’estudi sobre la repoblacio de tot el territori valencià, existix un alt percentage d’individus l’orige dels quals seguix sense identificar.

(3) Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., «Repartiment i antroponimia en la Valencia del sigle XIII», Revista de Filologia Valenciana, 5, Valencia 1998, pp. 29-54.

(4) Cfr. Huici, A. i Cabanes, Mª. D., Documentos de Jaime I de Aragón (1263-1268), V, Saragossa, 1988, doc. 1404. En 1264 Jaume I ordenà l’utilisacio del romancioen sentencies i registres de la Cort.

(5) Cfr. Guinot, E., Els fundadors del Regne de València, 2 vols., Valentia 1999.

(6) Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., «La repoblación jaquesa», Temas Valencianos, 48 (Valencia 1978).

(7) Cfr. Guinot, E., Els fundadors del Regne de València, pp. 107-108.

(8) Les referencies següents corresponen a l’edicio de Cabanes Pecourt, Mª.D. i Ferrer Navarro, R., Libre del Repartiment del Regne de Valencia, 3 vols. Saragossa, 1979-1980.

(9) Els numeros d’assentament se corresponen en l’edicio de Cabanes Pecourt, Mª. D., «Avehinaments» (Valentia, s. .XIV), Valencia, 2000.

(10) De fet les conclusions de l’estudi realisat en el numero 5 d’esta mateixa revista es refermen, per a poder situar correctament els toponims de possible ubicacio doble, en unes sigles marginals que te el manuscrit indicant l’orige de la poblacio. Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., «Repartiment i antroponimia en la Valencia del sigle XIII», Revista de Filologia Valenciana, 5, (1998), pp. 29-48.

(11) Cfr. AMV. Libres de Avehinament, b3-7, fol. 55v.

(12) Cfr. AMV. Libres de Avehinament, b3-7, fol. 74v.

(13) Cfr. AMV. Libres de Avehinament, fol. 81v.

(14) Cfr. AMV. Libres de Avehinament, b3-7, carta original inclosa entre fols. 75v-76r.

(15) Cfr. Vidal Beltrán, E., Valencia en la época de Juan II, Valencia, 1974, pp. 309-334.

(16) Cfr. Piles Ros, L., La población de Valencia a través de los «Libres de Avehinament» 1400-1449, Valencia 1978.

(17) Cfr. Durffil Gudiol, A., Colección diplomática de la catedral de Huesca, Saragossa 1965-1969, doc. 154.

(18) Cfr. Ubieto Arteta, A., Los pueblos y los despoblados, II, Saragossa 1985, p. 540.

(19) Cfr. Ubieto Arteta, A., Colección diplomática de Pedro I de Aragón y de Navarra, Saragossa 1951, doc. 96.

(20) Cfr. Durán Gudiol, A., Colección diplomàtica de la catedral de Huesca, doc. 17.

(21) Cfr. Ubieto Arteta, A., Los pueblos y los despoblados II, p. 862-863.

(22) Cfr. Guinot, E., Els fundadors del Regne de València, p. 141, nota 45.

(23) Cfr. AMV. Libres de Avehinanzent, b3-8, fol. 163 a on Humbertus Coneti, oriunt del Ducat de Saboya, es convertit en Albert Conet.

(24) No obstant no pot computar-se’n en est orige pese al llinage puix despres n’afig «de Vilalba».

(25) Cfr. Rubio, L, Documentos del Pilar, doc. 47, citat per Ubieto, A., Los pueblos y los despoblados, I, p. 28.

(26) Cfr. Ubieto, A., Los pueblos y los despoblados, III, p. 1069.

(27) Cfr. Corral, J.L., Cartulario de Alaón, doc. 315, citat per Ubieto, A., Los pueblos los despoblados, III, p. 1124.

(28) Cfr. Ubieto, A., Los pueblos y los despoblados, III, pg. 1342.

(29) Cfr. Guinot, E., Els fundadors del Regne de València, p. 153, nota 68.

(30) Cfr. Guinot, E., Els fundadors del Regne de València, p. 153, nota 71.

(31) Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., Morabetí de San Mateo 1373-1499, «Textos Medievales», 44, Valentia 1976, p. 37, ass. 762 i p. 64, ass. 697.

(32) Cfr. Cabanes Pecourt, Morabetí de San Mateo 1373-1499, p. 35, ass. 687 i p. 62, ass. 623.

(33) Cfr. Cabanes Pecourt, Mª. D., Morabetí de San Mateo 1373-1499, p. 89, ass. 606 i p. 116, ass. 604.

(34) Son els següents: Abellera, Abello, Altabella, Ametlla, Anglada, Arboçar, Bargallo, Boix, Brusca, Cisternes, Codina, Cogoma, Coll, Colomer, Coma, Comi, Conill, Corts, Cusida, Costa, Fenoll, Ferreres, Ferrerona, Florença, Garriga, Lacuna, Llosa, Marrades, Mascarell, Montull, Monter, Muntanves, Oliver, Olzina, Omedes, Plana, Planes, Poma, Pradelles, Prats, Puig, Ribera, Riera, Rius, Roca, Çaera, Safont, Serra, Sola, Solana, Solanes, Soler, Sospedra, Sorolla, Taix, Tosca i Vallporcar.

Revista de Filologia Valenciana
Any VIII, nº 8, 2001. ISSN: 1135-1896.

Noticies en Valencià Alacant, València i Castelló Notícies d'actualitat de la Comunitat Valenciana. Notícies, reportatges, vídeos i articles, agenda, festes, receptes de cuina en valencià

Deja un comentario

Leer entrada anterior
Font Avinguda del Cid

La Delegació del Cicle Integral de l'Aigua ha informat que la font de l'Avinguda del Cid "torna a funcionar a

Cerrar