La Llotja de València – La Lonja de Valencia

La Llotja és un dels edificis característics de la ciutat, a més de ser un dels monuments més famosos del gòtic civil que pot oferir Europa. Gaudix de l’alta distinció de Monument Històric Artístic de caràcter nacional des del 4 de juny de 1931 i fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 5 de desembre de 1996. La Llotja de Mercaders està situada al centre de la urbs –enfront del Mercat Central i el temple dels Sants Joans–, i ocupa una superfície rectangular amb una àrea d’uns 1.990 metres quadrats

Considerat com l’edifici més emblemàtic del gòtic civil valencià, la Llotja va començar a construir-se, per iniciativa del Consell General de la Ciutat (actual Ajuntament), l’any 1483, amb Pere Compte i Joan Ibarra com a principals artífexs.

Consta l’edifici de tres cossos clarament diferenciats: Sala de Contractació, torrassa i pavelló del Consolat de Mar, articulats entorn del pati dels Tarongers.

La Sala de Contractació és un ampli espai de gran bellesa caracteritzat per la presència de huit columnes exemptes i altres setze adherides als murs laterals, amb decoració helicoïdal, que s´obrin com palmeres per a formar quinze voltes de creueria que cobrixen tot l’espai interior. En esta sala, dedicada a les transaccions mercantils, es va instal•lar la “Taula de Canvis”, primera institució bancària de caràcter municipal, creada l’any 1407.

La torrassa, situada a l’esquerra de la Sala de Contractació presenta tres nivells, l’inferior dedicat a capella i els dos superiors utilitzats, ocasionalment, com a presó per als mercaders declarats en fallida. A estos dos últims s’accedix per una magnífica escala de caragol, realitzada, amb gran perfecció tècnica, sense eix central.

El pavelló del Consolat de Mar, construït a principis de s. XVI, denota ja en la lògia i medallons del seu remat, un marcat caràcter renaixentista. Consta de semisoterrani i dos plantes, en la primera de les quals se situa el Tribunal de Comerç, i en la planta superior el Consolat de Mar. Destaca en esta última, a la qual s’accedix per una escala exterior, un bell enteixinat del s. XIV procedent de la Cambra Daurada de l’antiga Casa de la Ciutat.

La Llotja va ser declarada Monument Artístic Nacional l’any 1931 i Patrimoni de la Humanitat l’any 1996.

La Llotja de l’Oli

 La Llotja des de la plaça de la Companyia.

Vora l’actual plaça del doctor Collado, darrere de l’actual llotja, n’existia una d’anterior que, segons Sanchis Guarner, està documentada des d’abans del 1341 i rebia el nom de Llotja de l’Oli. Aquesta llotja, segons el mateix autor, era parcialment oberta, és a dir, responia a la tipologia de loggia italiana (edifici obert per un o més costats, sustentat per arcs o columnes). La seva planta era rectangular, i s’hi afegiren noves construccions el 1346, i més tard, el 1377, es tancaren amb reixes de ferro les arcades de la planta baixa. L’any 1440, els Jurats de la ciutat compraren les cases adjacents i acordaren traslladar les oficines del Pes públic a esquena de l’església de Sant Joan del Mercat; quatre anys després, s’enderrocaren els edificis que envoltaven la llotja i es procedí a la seua ampliació, durant la qual es col·locaren als cantons del nou edifici dos atlants i que popularment es conegueren com a Engonari i Engonariesa. La Llotja de l’Oli no sols s’emprava per al comerç d’aquest producte, sinó per a tot tipus d’operacions mercantils.

Aquesta llotja encara existia l’any 1734, quan es va ordenar tancar amb portes tres dels seus costats. L’edifici, enderrocat durant la segona meitat del segle XIX en ampliar-se la plaça, no tindria una clara unitat estilística, ja que s’edificà a partir d’afegits successius.

Inici de les obres

La prosperitat mercantil assolida per la ciutat de València durant el segle XV motivà que, el 1469, els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja:

« Molt bella e magnífica e sumptuosa, que sia honor e ornament d’aquesta insigne Ciutat, e los mercaders de la qual e altres havents voluntat de comerciar, tinguen afectió per exercitar-ne en l’art mercantívol e fer naus, de què en resultarà grandíssim benefici. »

Per bastir la nova llotja, es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes al mercat. L’encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària, fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte,ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra. Tanmateix, la primera pedra no es col·locà fins al 1482, i les obres, costejades per la ciutat, no s’iniciaren fins al 1483, com sabem gràcies a la inscripció que hi ha a l’escut de la ciutat i que es troba al cantó dels carrers de Pere Comte i de la Llotja.

Les obres havien començat amb els enderrocaments de les cases, l’adequació del vall i els lliuraments de materials al mestre d’obra de vila Francesc Biulaygua, dels quals tenim constància des del 16 de gener del 1483 i d’entrega de pedres pels pedrapiquers el 15 de febrer. El començament oficial de les obres pot considerar-se el 5 de febrer del 1483, i el 14 de març es paguen els primers jornals a Pere Comte i a Joan Yvarra pro salarium eorum et sue comitive. Al juny del 1483, es decideix pagar… no a estalls sinó a jornals. En aquesta mateixa data, es decideix que el portal principal …sia principiat a llavorar e les finestres que ab aquell seran contigües e tot el restant de l’enfront sia fet de pedra picada ab artificiós magisteri llavorada ab les imatges e maçoneries e fullatges. A partir d’aquest moment, van haver de començar els treballs de picapedreria. L’octubre del 1483, el mestre d’obra de vila Biulaygua acaba els seus treballs en el vall i desapareix de la documentació

Elements que la componen

 L’edifici s’adapta a un solar rectangular. Al sud, mira cap a la plaça del Mercat, a l’oest cap al carrer dels Cordellats, al nord cap al carrer de la Llotja, i a l’est cap al carrer de Pere Comte. Davant mateix, es troben el Mercat Central i l’església de Sant Joan del Mercat.

Vista des de la plaça del Mercat, la part dreta de l’edifici correspon a la llotja pròpiament dita, també coneguda com la Sala de Contractació o el Saló Columnari (1483-1498); a la seva esquerra s’alça la torre central (1483-1498), de tres cossos, emprats per a capella (el cos de baix) i presó (els dos de dalt). Encara més a l’esquerra, hi ha el cos de tres plantes del Consolat de Mar, que s’hi afegí posteriorment (1498-1548). El Pati dels Tarongers articula les tres zones de l’edifici, que ocupen més de dos mil metres quadrats en total.

Per bastir la llotja, Pere Comte s’inspirà en la Llotja de Palma, feta per Guillem Sagrera el 1448, el qual, al seu torn, s’havia inspirat probablement en l’aula capitular del convent de Sant Domingo de València, de començament del segle XIV.

La Llotja de València, però, presenta una mida i una ornamentació més gran que la mallorquina. La de València destaca per la riquesa de la decoració flamígera a les finestres, per les portes monumentals amb arcs conopials i per les petites escultures i les 28 gàrgoles, sovint amb escenes satíriques o obscenes. A més, hi ha profusió d’escuts amb els quatre pals del rei d’Aragó, entre els quals destaquen el de la clau de volta central de la Sala de Contractació i, sobretot, els que es troben als cantons de les places del Mercat i del doctor Collado, envoltats d’àngels.

Sala de Contractació o Saló Columnari

La Sala de Contractació, realitzada entre 1483 i 1498, es divideix en tres naus longitudinals (de 35,6 m de fons) i cinc naus transversals (de 21,4 m d’ample), amb volta de creueria (a una alçada de 17,4 m),sostinguda per huit columnes helicoïdals i setze pilastres del mateix tipus que sustenten les voltes. De les columnes helicoïdals, d’11 metres d’alçària, ixen feixos de nervis que s’estenen sobre trams quadrats a la mateixa alçada i són quasi voltes bufades (esfèriques). Aquesta geometria esfèrica permet la multiplicació de nervis i de claus; els nervis formen una doble retícula per tram, reforçada amb nervis diagonals en cada quadrat. Les claus arriben al nombre de nou per tram.

A la Sala de Contractació, s’accedeix per unes portades formades per arcs conopials disposats entre estirats pinacles, tant a la façana principal (plaça del Mercat) com a la posterior (carrer de la Llotja). Aquests portals es formen amb feixos d’esveltes canyes prismàtiques rematades per agulles florides. Així mateix, hi ha dues portades laterals més, una que obri al carrer de Pere Comte i una altra al Pati dels Tarongers. Les façanes estan rematades amb merlets.

En tant que centre mercantil ciutadà, el Consell de la Ciutat decidí instal·lar al Saló Columnari la Taula de Canvis i Dipòsits, entitat bancària de prestigi per la seva solvència i pel volum de les operacions bancàries. Alguns han volgut veure en aquest edifici, concebut com a temple al comerç, un caràcter simbòlic, una representació del paradís, on les columnes i els feixos de nervis serien els arbres -les palmeres- i la volta la cúpula celest, que ara es mostra com a pedra nua, però que originalment estava pintada de blau amb estreles daurades

La torre inacabada: presó i capella

 Torre de la Llotja, el remat de la qual presenta un color més clar.

La torre de la Llotja, construïda a la vegada que la Sala de Contractació (1483-1498) és quadrangular i, més o menys, un terç més alta que la resta de l’edifici. El restaurador Josep Aixa li afegí els merlets que hui dia presenta, entre 1885 i 1902, inspirant-se en les cobertes emmerletades de la Sala de Contractació i del Consolat de Mar.

Des del Saló Columnari, hi ha una escala de caragol per a accedir a la torre. Per falta de condicionament, aquesta no es pot visitar, com tampoc l’escala, que és un treball de virtuosisme de Pere Comte, que demostrà el seu domini de les tècniques arquitectòniques. Aquesta esplèndida escala està formada per un caragol d’ull obert amb l’helicoide arestós, on el moviment de la pedra pareix conformar una arquitectura de fum. Aquesta escala, per la qual s’accedeix a les sales superiors de la torre, tenia originalment 110 graons, però en la restauració duta a terme per l’escultor Josep Aixa i l’arquitecte Antoni Ferrer se li n’afegiren 32, car es considerava que la torre havia quedat inacabada. L’escala que puja a la torre fa un total de quasi 26 metres d’alçària, per tal com conté 142 graons d’una mida de 18 centímetres d’alt. Els pisos de dalt de la torre es destinaven a presó per a mercaders morosos en els seus pagaments.

 La planta baixa de l’edifici era la capella (1484-1486), atribuïda a Juan Guas, la qual té una volta de creueria estrelada ben original. Joan de Còrdova va cobrar 15 lliures al maig del 1484 en pagament de les obres faedores en la capella de la llògia. El disseny d’aquesta volta de creueria de la capella, inèdit fins llavors a València, fa pensar que aquest Joan era Juan Guas, mestre d’obres del rei Ferran el Catòlic, per tal com havia emprat el mateix disseny en un edifici de Segòvia, que sí que es pot visitar. Aquesta volta consta de huit petites claus amb escuts de la ciutat i àngels músics alternant-se i envoltant una imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que es troba a la clau de volta central. El 1465, s’havien agrupat sota l’advocació d’aquesta Mare de Déu la confraria dels fabricants de seda.

El Pati dels Tarongers

Un altre dels elements de la Llotja és el seu jardí, l’anomenat Pati dels Tarongers, al qual s’accedeix a través de la porta ponentina de la Sala de Contractació, plena de detalls escultòrics sorprenents. És un espai tranquil i relaxant que conté diversos tarongers i xiprers i un safareig en forma d’estrela de huit puntes, que evoca el que hi havia anteriorment. Al seu voltant, hi ha uns bancs de pedra per descansar mentre s’observen les satíriques gàrgoles, els detalls de la façana ponentina de la Sala de Contractació i els de la del Consolat de Mar, al qual s’accedeix des del mateix pati per una ampla escala de pedra a l’aire lliure. Segons Joan Fuster, en aquest patiet se celebraven saraus i cerimònies quan venien els reis de la dinastia dels Àustries

 

El Consolat de Mar

 A l’esquerra del pati dels Tarongers, es troba el Consolat de Mar, institució creada el 1283 en què els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Començat per Pere Comte, reprès a la mort d’aquell el 1506 per Joan Corbera i finalitzat el 1548 pel guipuscoà Domingo Urtiaga, aquest consolat és de planta rectangular i d’estil renaixentista i fou literalment adossat al costat ponentí de la llotja original. Segons Sanchis Guarner, el Consolat, amb una profusa i graciosa decoració bastant italianitzada, conviu en feliç maridatge amb la gòtica Sala de Contractació

A la primera planta, on es troba la Cambra Daurada, s’hi accedeix per una escala monumental de carreus des del pati dels Tarongers. Aquesta cambra està ornamentada per un sostre gòtic -fet pel mestre d’obra de vila Joan del Poyo (1418-1428)- rescatat de l’antiga Casa de la Ciutat, en ser aquesta enderrocada durant el segle XIX. Fou encaixat de manera molt satisfactòria a la Cambra Daurada cap a l’any 1921. Aquest sostre, de fusta policromada i de tal fama que vingué el mateix Alfons el Magnànim a inaugurar-lo, té centenars de peces de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, quimèric, vegetal, musical i heràldic, com ara l’escut de la ciutat de València (el cairó amb els quatre pals) que es repeteix desenes de vegades.

Més interessant encara és el fris exterior de finestres conopials de la part superior del Consolat, amb quaranta medallons de pedra que representen reis, emperadors i altres personatges de prestigi. Ací es veuen les influències renaixentistes del Consolat de Mar, concebut com un temple de la fama, idea que es remunta a l’antiguitat clàssica i que es reprèn amb el Renaixement.

 La planta baixa del Consolat, que s’utilitza per a exposicions i audiovisuals, té un interessant sostre d’estil renaixentista. S’hi accedeix des del pati dels Tarongers o des de la Capella.

Escultura

La Llotja reuneix una esplèndida col·lecció d’escultura medieval. Impostes, sanefes, capitells, àngels sostenidors o gàrgoles van ser llavorats per escultors de molt distinta procedència, com ara Laurencius de la Picardiai Rolandus i Johan de Kassel (Alemanya), entre d’altres.

Sàtira i obscenitat

Els detalls escultòrics de la Llotja de la Seda, presents a les portes, finestres i gàrgoles de l’edifici, són extraordinàriament deliciosos i plens de bon humor. Hi abunden les escenes satíriques i les obscenes, com es pot observar a les imatges de més avall.

Dins la gran varietat temàtica de l’escultura de la Llotja, cal destacar les representacions heràldiques del símbol reial de la Corona d’Aragó, i de la ciutat i Regne de València, ço és, el senyal conegut tradicionalment com les quatre barres.

L’escut més bell i conegut és el que presenta un escut reial portat per dos àngels i situat al cantó entre la plaça del Mercat i el carrer de Pere Comte.

El segon escut més conegut és un de la ciutat al cantó entre els carrers de la Llotja i de Pere Comte (plaça del doctor Collado), que mostra, a més, una inscripció amb l’inici de les obres (1483), on diu:

La noble ciutat i leal de Valencia ab cor [voluntat] de acabar la mia excellencia me ha començat a cinch de Febrer de l’any que corrent se comta en ver MCCCCLXXXIII [1483]

La plaça del Mercat

Segons Joan Francesc Mira, el pla o la plaça del Mercat de València, format per la Llotja de la Seda, el Mercat Central i Sant Joan del Mercat, «és un dels òrgans essencials del cos d’aquesta ciutat». El gironí Pere Comte construí la llotja gòtica a la darreria del segle XV; els llombards Jacobo Bertessi (de Cremona) i Antonio Aliprandi (de Milà) afegiren el recobriment barroc a Sant Joan del Mercat al final del XVIII; i els arquitectes barcelonins Alexandre Soler i March i Francesc Guàrdia i Vial bastiren el modernista Mercat Centralal començament del XX. Joan Francesc Mira diu d’aquest conjunt tan aparentment heterogeni que «no se sap com, els tres edificis fan l’efecte de ser exactament com han de ser i ocupar el lloc que han d’ocupar, un davant o al costat de l’altre, com si haguera estat i haguera de ser sempre així».

 

 La seda

El nom que rep l’edifici de Llotja de la Seda deriva del fet que aquest teixit fou des del segle XIV al XVIII la indústria més potent de la ciutat. En el XIV, ja hi havia seders locals, majoritàriament jueus, i més tard conversos, agrupats el 1465 en la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia, sota l’advocació de la qual hi ha la capella de la Llotja, construïda entre 1484 i 1486.

Alhora que s’estava bastint la Llotja de la Seda (1483-1498), la indústria sedera de València conegué un gran auge, traduït en els 293 mestres seders censats a la ciutat el 1487. Al final del segle XVII, tan important era la seda en les transaccions comercials que la Llotja de Mercaders passà a ser coneguda com de la Seda. La segona meitat del XVIII fou el moment de màxima esplendor: 25.000 persones es dedicaven a la indústria de la seda a la ciutat de València, que incloïa més de 3.000 telers. Tanmateix, a partir del 1790, començà l’ocàs de la indústria sedera de València, que mai més no tornà a reeixir. No obstant això, la llotja ha mantingut el seu nom tradicional fins als nostres dies, en homenatge a la que fou puixant indústria valentina durant tants segles.

Noticies en Valencià Alacant, València i Castelló Notícies d'actualitat de la Comunitat Valenciana. Notícies, reportatges, vídeos i articles, agenda, festes, receptes de cuina en valencià

Deja un comentario

Leer entrada anterior
Igualtat coordina amb ajuntaments i entitats una campanya contra el fred dirigida a persones sense llar

La Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives coordina, amb ajuntaments i entitats, la campanya contra el fred 2017-2018 que inclou recomanacions

Cerrar